El Pla Ibarretxe

El Pla Ibarretxe En proclamar-se la República arreu de l’Estat, Francesc Macià va anunciar, des del balcó de la plaça de Sant Jaume, el naixement de la República Catalana en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià no improvisava ni parlava sota els efectes del cava que, molt probablement, havia begut. Únicament s’avançava al reconeixement d’una Catalunya sobirana per part del govern espanyol, segons els acords signats en el Pacte de San Sebastián. Tanmateix, Azaña va volar de Madrid a Barcelona per tal de convèncer Macià de la inoportunitat de les seves pretensions. Al·legava, Azaña, criteris de solidaritat, alhora que donava prioritat a l’enfortiment de la democràcia espanyola per sobre d’altres projectes o aspiracions. Catalunya -aquest era l’argument republicà- trobaria el seu espai en un Estat que aprengués a respectar la llibertat i el diàleg. Amb aquest esperit, espanyols i catalans començarien per negociar l’estatut i continuarien negociant tot allò que calgués. I Macià va cedir. Amb perspectiva històrica podem afirmar que va ésser el gran error de la seva carrera política, perquè aleshores la monarquia era a l’exili -no oblidem que són els Borbons els primers garants de la unitat de l’Estat-, i l’exèrcit espanyol es trobava dividit ideològicament, a més a més d’estar pagant amb el desprestigi públic tots els seus errors (guerres colonials, repressió obrera, fets de Jaca, etcètera). Per afegitó, l’autonomia catalana -aquest híbrid que pactaren Azaña i Macià- donaria arguments a un espanyolisme ranci i amb connotacions feixistes per a desestabilitzar la democràcia.

[@more@]

El Pla Ibarretxe En proclamar-se la República arreu de l’Estat, Francesc Macià va anunciar, des del balcó de la plaça de Sant Jaume, el naixement de la República Catalana en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià no improvisava ni parlava sota els efectes del cava que, molt probablement, havia begut. Únicament s’avançava al reconeixement d’una Catalunya sobirana per part del govern espanyol, segons els acords signats en el Pacte de San Sebastián. Tanmateix, Azaña va volar de Madrid a Barcelona per tal de convèncer Macià de la inoportunitat de les seves pretensions. Al·legava, Azaña, criteris de solidaritat, alhora que donava prioritat a l’enfortiment de la democràcia espanyola per sobre d’altres projectes o aspiracions. Catalunya -aquest era l’argument republicà- trobaria el seu espai en un Estat que aprengués a respectar la llibertat i el diàleg. Amb aquest esperit, espanyols i catalans començarien per negociar l’estatut i continuarien negociant tot allò que calgués. I Macià va cedir. Amb perspectiva històrica podem afirmar que va ésser el gran error de la seva carrera política, perquè aleshores la monarquia era a l’exili -no oblidem que són els Borbons els primers garants de la unitat de l’Estat-, i l’exèrcit espanyol es trobava dividit ideològicament, a més a més d’estar pagant amb el desprestigi públic tots els seus errors (guerres colonials, repressió obrera, fets de Jaca, etcètera). Per afegitó, l’autonomia catalana -aquest híbrid que pactaren Azaña i Macià- donaria arguments a un espanyolisme ranci i amb connotacions feixistes per a desestabilitzar la democràcia. Faig referència a aquesta part de la història, perquè les persones més assenyades, entre les que s’oposen al Pla Ibarretxe, qualifiquen d’inoportú el lehendakari. Fan servir arguments coincidents: el PSOE s’ha de consolidar com a tendència majoritària a Espanya, l’entesa entre el Govern espanyol i el Tripartit pot desbloquejar els processos autonòmics de Catalunya i de tot l’Estat, hi ha endegats processos de modernització de la convivència que necessiten la solidaritat social enfront del conservadorisme i de l’Església, etcètera. En conclusió, sembla -a opinió d’alguns- que no és el moment adequat per a plantejar, com pretén Ibarretxe, una qüestió que causarà neguit a l’opinió pública. Bé. I si no és ara, quan serà? Enguany es compliran els trenta anys de la mort de Franco, i encara parlem de quin model d’Estat volem. La independència d’Euskadi i de Catalunya ni s’esmenta. I del dret d’Euskadi a conviure amb Espanya en peu d’igualtat, no és oportú parlar-ne. Aleshores, quin camí proposa el govern espanyol? De moment, cap. Bono sacralitza la Constitució. És a dir, la posa per sobre de la voluntat dels ciutadans. Rodríguez Ibarra, coincidint amb Fraga, apunta la possibilitat de suprimir l’estatut basc. Zapatero ni l’escolta. Zapatero sap que, cas de suprimir-lo, es carregaria també la democràcia espanyola. Però, què fem? Per què no ha d’acceptar Zapatero el Pla Ibarretxe, si tenim en compte que la pretensió del lehendakari de convertir Euskadi i Espanya en estats associats és la proposta de convivència més sensata que s’ha fet en els cent anys darrers? No ho fa, perquè es troba coaccionat per l’Estat, la tradició, la història, Acebes, Zaplana i el porter de la finca on vivia fa un any, que és d’Extremadura i no sap què passarà si Espanya es fracciona amb el seu germà que treballa en el metro de Barcelona. Afortunadament, Zapatero ha resistit les pressions i ha rebutjat un pacte patriòtic amb el Partit Popular. Aquesta gent, els conservadors, encara es troben ancorats al segle XIX. Viuen pendents de la simbologia cedista, «Dios, patria y Rey» i aquestes coses. Però, què farà Zapatero? S’atrinxerarà, donarà llargues al conflicte en el més pur estil felipista o tirarà endavant el Pla Ibarretxe? Qualsevol cosa, descomptant la darrera possibilitat. Trenta anys, no han servit perquè la democràcia espanyola madurés. Aquests dies, un diari de molta tirada fa una enquesta per a saber què pensa l’opinió pública de la posada en llibertat d’un basc, militant d’ETA, que ha estat divuit anys empresonat. La pregunta és obscena, no cal ni dir-ho, perquè pretén influir sobre l’Audiència Nacional. Estem fent, de l’odi, una virtut. Mentre, catalans i bascos veuen com les fronteres territorials d’Europa canvien a voluntat de les persones. I que ells continuen essent ciutadans de segona. No disposen, ni Catalunya ni Euskadi, de seleccions esportives pròpies, no se’ls reconeix el seu idioma a Europa, amb igualtat amb l’espanyol, perquè el mateix Estat del qual formen part els menysprea. (Recordem les vegades que el senyor Marín ha llevat la paraula en el parlament espanyol a representants d’ERC pel fet d’expressar-se en català). A més a més, el govern socialista es mostra incapaç de rebaixar l’exacerbat espanyolisme d’alguns sectors socials; espanyolisme que va revifar la dreta el temps d’Aznar. En realitat, Espanya té pendents de resoldre les reivindicacions democràtiques de la darrera etapa del franquisme, perquè els distints governs no n’han volgut saber res i únicament han aconseguit rebaixar tensions amb mentides o amb promeses. Inicialment mentiren per prudència, més endavant per conveniència. Zapatero afirma que «hemos de hablar» en referència a la reunió que ha de tenir amb Ibarretxe. El panorama actual és força semblant al del trenta-u. Zapatero és Azaña. Ibarretxe, Macià. I Rouco Varela fa el paper del Cardenal Segura, apostant per un Déu espanyol. Tanmateix, la lectura del present és més pessimista que la que podia fer-se al començament de la República. L’arrel del problema és la mateixa. Azaña venia esperança a Macià. Zapatero, en canvi, no en pot vendre, d’esperança, a Ibarretxe. Únicament li pot fer saber que les llibertats dels bascos han tocat sostre. És a dir, que ni tan sols li pot oferir somnis. De manera irremeiable s’obre un avenc entre Espanya i Euskadi. Un avenc en el qual es mira, també, Catalunya. A partir d’aquí, totes les especulacions sobre el futur col·lectiu són vàlides.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.